dimecres, 16 de maig del 2018

Amélie Nothomb – Estupor i tremolors

Ja estàvem al corrent de que alguna cosa no rutlla al país del Sol Naixent: no sabem què va abans, si les relacions extranyes, fredes entre les persones, o els horaris laborals mortífers, que fan que la família es veja molt poc i que els treballadors es deguen a una única causa: la seua empresa. Ens ho conta magistralment Hiromi Kawakami sobretot ací i també ací, però també un home, Haruki Murakami, ací i ací de manera tangencial.

Però ara, la que ens ho conta, és una veu un tant diferent: Amélie Nothomb. Sí, la mateixa que ací ens contava una experiència sentimental amb un nipó quasi de manual. En els seus inicis, un o dos anys abans de treure la seua primera novel·la, va tornar al seu Japó de la infantesa, per retrobar-se’l, i com a tal, es va emplear a una empresa confiada per les seues capacitats com a dona bilingüe. 

Els nervis i la il·lusió del principi prompte donen pas a la incomprensió i la confusió per les errades, flagrants per als seus superiors, i deguts a qüestions més culturals que altra cosa. Així, la pobra Nothomb va passant d’ocupació en ocupació en aquella planta quaranta-quatre, cada vegada més confusa i denigrada, amb una dedicació que ningú qüestiona, però que sembla que sempre actua fora de lloc, amb l'objectiu d'integrar-se i agradar. D’entre tots els superiors amb els que va topetant, Fubuki Mori, una dona bellíssima, és amb la que més s’esclareix la situació dels occidentals a Japó, la visió que els nipons tenen de nosaltres, i sobretot, la posició de la dona dintre del món laboral i la societat del país. Tot es podria resumir en una paraula massa malsonant ací, però diguem que és el que neteja la protagonista als wàters on acaba parant la gran part de la seua feina a la Yumimoto. En particular, m’han semblat molt dures les possibilitats i les esperances de la dona al Japó almenys dels anys 90, sotmesa a la dictadura de l’aparença externa i el què pensaran fins a l’extrem. Això sí, la d’ells no és que m’haja semblat una singladura pitjor, condemnada a l’alcoholisme, a una solitud eterna i absorció exclusiva per part del seu lloc a la feina.

Un relat dur de descens als inferns, que es fa lleuger gràcies a l’inconfusible estil de l’autora belga, ple d’ironia i humor fi. Al cap i a la fi, un gran mèrit després del que molts li varen fer viure durant molts mesos, per ser occidental i per ser dona. Aquesta novel·la podria seu una venjança per part de l’autora? Potser sí. Però què bé li ha quedat.

Per cert, deixe ací un tall de la banda sonora de la pel·lícula Furyo o Merry Christmas, Mr. Lawrence, un llargmetratge al qual al·ludeix Amélie Nothomb al llibre, per raons òbvies de paral·lelismes recurrents.