Muriel Barbery – Una llepolia

Parlant-vos l’altre dia dels caquis i de les delícies japoneses d’Amélie Nothomb a Ni d’Eva ni d’Adam, no vaig poder evitar enrecordar-me de Pierre Arthens. I és que aquest home, que tots haguérem detestat en vida, conforme ho va fer René (la portera de La elegancia del erizo), és un vell antipàtic, desagradable i arisc. Però si hi ha alguna cosa que el porta a l’excel·lència és precisament el menjar. Només quan recorda els sabors, les olors i les imatges de la seua infància i adolescència es transforma en la persona que una vegada va ser.

Si alguna cosa li hem de reprotxar a l’autora és que realment no explica com aquest gran crític literari es va convertit al costat oscur, sent el particular Darth Vader o el Ciutadà Kane de la Rue Grenelle, martiritzant la seua família. Potser l’objectiu d’aquest recull de records en 160 pàgines no fóra aquest. És probable que Barbery vuiguera fer-nos veure que dins de cada monstre hi ha una sensibilitat, hi ha una història. I així, qual pel·lícula que diuen que es veu abans de morir, Arthens no recorre la seua vida ni amb el cor ni amb el cap, sinó amb el paladar.

Dir que he gaudit aquesta novel·la és dir ben poc. He sentit en cada papil·la lingual el gust del pa, daurat i cruixent; el del sashimi, de tall selecte i certer; i què dir  del dinar improvisat a una casa de camp amb uns desconeguts, amb els ingredients del mateix terreny dels propietaris. Com un de tants plaers que descriu Philippe Delerm a La première gorgée de bière et autres plaisirs minuscules.

Pierre Arthens, aquest “rei a la taula” de gust exquisit i actituds sobèrbies, no obstant, passa les seues últimes hores gitat al seu llit, buscant EL sabor i EL moment. I jo crec que la majoria conicidim amb ell. Aquell sabor i aquell moment es troba en l’infància. Jo no deixe de rememorar el cous-cous de la meua iaia. Ningú el fa com ella, ni tansols ma mare. Jo ho he intentat mil i una vegades, ella m’ha trasmés el seu secret, però l’olla es rebel·la. He tingut la sort de poder tastar coses delicioses, però res com aquell gust que t’omplia la cavitat bucal, que sabia a ingredients senzills combinats amb algun ardit alquímic i misteriós. Com que l’enigma segueix perseguint-me, continuaré intentant-ho, per si de cas algun dia es fa la màgia al foc.