Amélie Nothomb – Àcid sulfúric

Per si amb el viatge a Faguas junt a Lavinia i Itzá de La mujer habitada no n’havia tingut prou, vaig decidir llegir alguna coseta de transició, curta i fresca, per desemboirar el cap i les idees. Diem que el primer requisit almenys l’acomplia aquesta novel·la d’Amélie Nothomb, que m’esperava almenys des de feia quasi cinc anys.

Sé que en el seu moment la vaig escollir entre moltes de la mateixa autora perquè el seu argument em va cridar l’atenció, però després de tant de temps, no el recordava. Només començar-lo, em va vindre al cap: aquest llibre podria ser perfectament un capítol de Black Mirror. Vos sonarà d’alguna cosa: com portem fins a l’extrem els programes d’entreteniment de la televisió, com la premsa se n’aprofita, com els telespectadors, hipòcrites, són còmplices, i com els directius se’n beneficien econòmicament de tot plegat. És un cercle viciós.

Com tot el que per ara porte llegit de la Nothomb, especialment la que vos he comentat més amunt i aquesta, l’argument que proposa provoca un calfred. Això sí, no té l’avantatge, com sí que el tenen la resta, de sacsar-nos per la sorpresa o ser novetat, perquè per sort o per desgràcia, ja estem acostumats als programes de telerealitat. En aquest cas, es porta tot a l’extrem, ja que els concursants, ho són a la força, i després de sofrir múltiples abusos i degradacions, el que es juguen no és altra cosa que la seua vida.

Sí que m’ha semblat interessant, no obstant, les diferents reflexions que es fan en veu de Pannonique, l’heroïna, sobre els detalls que al camp de concentració els fan humans, com el nom, o el que s’ha de fer per mantenir la integritat moral. Zdena, la capo Zdena millor dit, és l’antítesi, i personifica la brutalitat, la violència i el rebuig a la cultura, però se sent atreta com un mosquit es veu atret a la llum per Pannonique, l’encarnació de tot el que és perfecte i bell en el món. Aquest amor vull pensar que és una mena de senyal del bri d’humanitat que pot restar dintre d’una personalitat tan mortífera i poc desitjable.

La novel·la és brutal, com solen ser les de l’autora francòfona. Però crec que a mesura que ens arrimem al final va fluixejant (el final, de fet, m’ha paregut abrupte i gens afí al to general de l’argument). Tot això, sumat a que la perfecció i el pes de Pannonique és massa patent, crec que la lectura és irregular i poc creïble. No està mal com a lectura de transició, i en aquest sentit, crec encertada la meua elecció després de la meua anterior lectura. Així i tot, em queden alguns llibres de la Nothomb pendents, pel que no serà el meu últim post dedicat a ella. Mentrestant, vos espere en la següent entrada!

Gioconda Belli – La mujer habitada

Després de dos dies d’haver desfet les maletes, puc dir que el viatge a Faguas encara em dura. No busqueu el país a un mapa convencional. Millor feu-ho en un on també estiga Macondo. Per cert, les casualitats em porten a escriure hui aquest post, així que felicitats allà on estiga, Gabo!

Faguas és el país de Gioconda Belli, i crec que podria dir que molt al seu pesar. És un país de contrastos ferotges, on el ciment i les carreteres sense asfaltar intenten obrir-se pas entre la frondositat i exuberància vegetal. És un país habitat: homes i dones, amb diferents ideals i realitats. Uns, ben còmodes amb l’status quo, s’exhibeixen com paons en clubs socials; altres, amb els peus calçats a dures penes, veuen la seua situació com un carreró sense sortida, perquè escolta, la vida és així. A l’ombra, ni en un lloc ni en l’altre, sinó just enmig, es troba Lavinia: el cos el té en un lloc, la ment en l’altre. És una dona habitada. 

L’habiten projectes arquitectònics, l’habita Felipe Iturbe i la seua amiga Sara i els seus pares benestants, l’habiten dubtes, promeses i l’empenta per canviar el seu país. L’habiten els companys del Movimiento i els ulls espantats del fill del General; i també l’habita Itzá, la gota de roser, el suc de taronja que corre per la seua sang, una dona lluitadora com ella, guerrera com moltes en degueren d’haver enfrontant-se a les armes, nous bacteris i tàctiques brutes dels invasors imperialistes espanyols, allà pel 1500.

La mujer habitada és, definitivament, una novel·la de lluita per la llibertat i per la identitat fora dels rols culturals, plagat de miralls i els seus reflexos distorsionats, de duplicitats, de yin i yan. Pau i guerra, mascle i femella, riquesa i pobresa, resignació i acció, compromís i nihilisme. I tot ben regat amb reflexions entorn el masclisme i el lloc de la dona. Recordem: allà als anys 70, que és l’època entorn la qual se situa l’acció (basada en fets reals a la Nicaragua de Somoza, i fins i tot autobiogràfics, per tant ben documentats) va ser quan començaren a sonar les primeres veus contra el patriarcalisme imperant. I ara em permetreu que em pregunte si calen 40 anys més per a acabar contra certes estructures mentals que alguns tenen ben ancorades al cervell.

Tornant al comentari del llibre, el realisme màgic al qual acudeix l’autora no molesta, més bé al contrari: és d’agrair. La veu d’Itzá és un oasi enmig del desert, malgrat que el que conta en moltes ocasions és molt dur, però el seu estil és suau i dolç, quasi poètic. Del millor de la novel·la, sense cap dubte. 

Després del que vos acabe de contar, no cal que vos diga que vos recomane la seua lectura. Això sí, agafeu maletes per a un temps. Les necessitareu.